Monòlegs íntims…

hem veia perduda en un mapa de pensaments a caramull: tots sobre tots cap sobre cap. volia escollir la porta correcta cap al futur més proper que m’esperava. la primera tenia forma de vies de tren i la segona tenia forma de ciutat acollidora. no imaginava que hi hauria darrere d’aquestes ni que em trobaria. monòleg interior: discurs sense oient, discurs mai pronunciat, discurs desordenat, discurs en estat primitiu, discurs per construir i la necessitat d’una solució ràpida i decisiva.

vaig cap a la segona porta i la toque suaument amb els dits de la mà dreta, una tremolor em recorre tot el cos: gran col·lecció d’imatges caòtiques i pensaments descompassats. caic a terra, em suen les mans i no sé que fer, ni que pensar, ni quina escollir. m’alce i em dirigisc cap a la primera porta, aquesta crea en mi una sensació de temor, desconfiança i respecte. seguisc el mateix procediment d’abans i novament la mateixa impressió.

va ser un setze de febrer quan va començar un nou viatge sobre unes vies amb “direcció nord”, la porta ja estava oberta i el meu destí en mans d’aquest tren.

… però no interiors